Resum del Tema A.4: Àmbit sociolingüístic
Àmbit A: Coneixements de l’entorn
1. Origen i formació del Català (s. VII - XII)
Origen: El català és una llengua romànica que prové del llatí popular, no del llatí culte.
Factors de formació:
- Substrat: Llengües anteriors als romans (iber, celta).
- Superstrat: Influències posteriors (germànic, àrab).
Diglòssia inicial:
Convivència de dues llengües amb funcions socials diferents.
- Llengua A (alta): Llatí (prestigi, administració, cultura).
- Llengua B (baixa): Català (ús privat i familiar).
Primers textos escrits: Segle XII, com les Homilies d'Organyà (primer text literari) i fragments del Forum Iudiciorum (text jurídic).
2. L'Edat d'Or: Expansió i consolidació (s. XIII - XV)
Context: L'expansió de la Corona d'Aragó converteix el català en un factor de cohesió cultural i política.
Figures i institucions clau:
- Ramon Llull: Considerat el creador de la prosa literària catalana.
- Les Quatre Grans Cròniques: Consoliden la prosa històrica.
- Pere el Cerimoniós: Primer rei que va entendre la importància de la relació entre poder i llengua.
- La Cancelleria Reial: Organisme que crea un model de llengua unificat i prestigiós.
Ús: El català esdevé llengua de prestigi en tots els àmbits.
3. La Decadència: Retrocés de la llengua (s. XVI - XVIII)
Causes principals:
- Unió dinàstica amb Castella (Trastàmara, s. XV).
- Esplendor literari castellà (Segle d'Or).
- Tractat dels Pirineus (1659): Prohibició del català a la Catalunya Nord.
- Guerra de Successió i Decrets de Nova Planta (1716): El català perd l'estatus de llengua oficial.
Situació: Malgrat tot, el català es manté com la llengua viva del poble.
4. La Renaixença: Recuperació lingüística (s. XIX)
Moviment: Moviment cultural i literari que busca recuperar el prestigi de la llengua catalana.
Fites:
- Publicació de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (1833).
- Restauració dels Jocs Florals (1859).
Objectiu: Codificar i normativitzar la llengua.
5. La Normativització i els alts i baixos del segle XX-XXI
Figura clau: Pompeu Fabra, l'ordenador de la llengua catalana moderna.
Institució clau: L'Institut d'Estudis Catalans (IEC), fundat el 1907.
Codificació de l'estàndard:
- 1913: Normes ortogràfiques.
- 1917: Diccionari Ortogràfic.
- 1918: Gramàtica Catalana.
- 1932: Diccionari General de la Llengua Catalana.
Segona República (1931-1939): El català recupera l'oficialitat.
Dictadura Franquista (1939-1975): Nova repressió i prohibició.
Democràcia: Amb la Constitució (1978) i l'Estatut (1979), el català torna a ser llengua oficial i s'inicia el procés de normalització lingüística.
6. Varietats lingüístiques
Concepte: Una llengua no és uniforme. Les seves diferents modalitats s'anomenen varietats.
Tipus de varietats:
- Geogràfiques (dialectes): Dos grans blocs:
- Oriental: Central, balear, rossellonès i alguerès.
- Occidental: Nord-occidental (lleidatà) i valencià.
- Històriques: Associades a l'època.
- Socials: Associades a l'origen social, edat o grup.
- Funcionals (registres): Adequació a la situació comunicativa (formal, informal...).
La varietat estàndard: És la varietat comuna, supradialectal, que permet la intercomprensió.
7. La llengua aranesa
Què és: L'aranès és la variant de la llengua occitana que es parla a la Vall d'Aran.
Estatus: És la llengua pròpia de la Vall d'Aran.
Oficialitat: La Llei 35/2010 reconeix l'occità (aranès) com a llengua oficial a tota Catalunya, juntament amb el català i el castellà.
8. Noves versions de la Gramàtica i l'Ortografia
L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha actualitzat la normativa:
- Nova Gramàtica (2016): És més descriptiva que la de Fabra.
- Nova Ortografia (2016): Simplifica i actualitza algunes normes.